Us presentem una nova secció: gut.
Gut neix de la voluntat i la necessitat expressiva que tinc sobre alguns temes.
En aquesta secció deixo de banda tota la meva vestimenta educativa, lúdica i informativa i em converteixo en un ésser crític.
L’esbudellador
Per inaugurar aquesta secció us parlaré del nostre dia a dia com a dissenyador gràfic i creador: Inspiració Vs Imitació.
Explorarem els dos conceptes per separat, els analitzarem en conjunt i veurem quines són les seves implicacions, motius i conseqüències.
Així que sense més dilació començarem per fer una anàlisi del concepte en el seu conjunt.
És cert que l’ofici de creador està en constant evolució i que la nostra fase no s’acaba en sortir de l’escola.
El nostre és un ofici d’evolució infinita: creadors de tendències o seguidors de modes, depenent del nostre nivell creatiu.
Tenint en compte aquestes dades i sabent que el millor per evolucionar és estar atent al que es fa i al que ha de venir, és fàcil que alguns dissenyadors gràfics confonguin la inspiració amb la imitació.
I és que la línia és molt fina i costa poc creuar-la.
Perquè ens entenguem, la inspiració són totes aquelles obres o sensacions que ens serviran per crear els nostres propis dissenys.
La inspiració arriba sense consciència, sense avisar, sense trucar a la porta. Un dia t’aixeques i te la trobes a la cuina en pijama. La mires i penses «està clar que avui no és el seu millor dia», però sents que té alguna cosa interessant per a tu.
En canvi, la imitació és completament previsible: neix de la necessitat i se n’aprofita, ens fa creure que és perfecta i que no necessita res per millorar.
Així, aquesta combinació fa que l’abracem tal com és sense posar-hi gairebé objeccions.
No és la primera vegada ni la darrera que veig tal o tal treball i penso «Carai, això és una còpia barroera de…», i en llegir un article al respecte em sorprèn com es parla de la seva obra en clau d’inspiració.
No, senyors, no ens equivoquem: no és el mateix inspirat en que imitat.
És molt diferent comprar un model original de bossa Versace que un d’imitació; no estic afirmant que sigui millor o pitjor. Però és cert que hem de saber quin ús donarem a l’objecte i hem de ser conscients com a clients del que estem comprant i en què ens estem gastant els diners.
Un cop fet això, qualsevol opció és bona.
Encara que a nivell professional, com a dissenyador gràfic i fotògraf, les implicacions ètiques i morals transcendeixen el client final.
La meva ment m’impedeix acceptar com a meu i, per tant, presentar al públic un producte que és una imitació d’un altre.
És possible que tal o tal disseny s’assembli, estigui inspirat, però la diferència estarà sempre en el coneixement previ de l’acte en si.
I per animar una mica el post us porto un senzill i clar exemple d’un cas real perquè l’analitzeu vosaltres mateixos.
Fa un temps, la cantant de 22 anys Rihanna va donar l’encàrrec a Melina Matsoukas, directora d’art: havia de fer un videoclip inspirat en David LaChapelle.
Però alguna cosa pel camí va sortir malament i d’inspiració es va passar a imitació.
David LaChapelle és un fotògraf molt conegut, sobretot per les seves imatges estranyes d’alt contingut eròtic i colorista.
Així, amb aquest encàrrec, Melina i Rihanna van donar a llum el videoclip S&M; el resultat va ser un videoclip molt impactant, però amb un problema imperceptible per als desconeixedors de David LaChapelle.
Un cop el videoclip va veure la llum, el fotògraf va demandar la cantant per considerar que vuit de les escenes del videoclip eren imitacions de vuit de les seves fotografies.
David LaChapelle no ho va fer amb cap altra finalitat que la de reivindicar els drets d’autor de la seva obra, però ja de passada li va passar el ribot per valor d’1 milió de dòlars, que és just el que tinc ara mateix a la butxaca i me’n vaig a prendre un bon batut de xocolata amb nous.
